Caricatures: aquella cosa

Bé;

Si hi ha algú que visita aquest blog (algú hi deu haver) es deu pensar que, darrerament, estic fent el gos de mala manera. Nooooo. Tinc coses entre mans, a més a més de fer caricatures de tant en tant a diversos esdeveniments.

La cosa és força simple: les empreses porten treballadors estrangers a Barcelona a fer-hi convencions i sopars. Durant el sopar, jo els dibuixo. Bé, no només estic jo. Acostumen a acompanyar-m'hi dos o tres dibuixants més i alguns mags. Els mags són un gremi molt curiós, sobretot quan parlen entre ells. Si els escoltes amb atenció, amb una mica de sort arribaràs a no entendre absolutament res.

Jo, el concepte (el de caricaturitzar a la penya mentre sopa), francament, no l'entenc massa. la majoria de vegades tinc la sensació que el personatge en qüestió que, generalment està sopant, té ganes de moltes coses. I que jo li faci un con-un-seis-y-un-cuatro-la-cara-de-tu-retrato no és una d'elles. Hi posaria la mà al foc.

Però al cap i a la fi, una feina és una feina, i a mi em paguen per això.

A les fires la cosa canvia: la gent fa cua. Treballes com un burro, i acabes dibuixant trenta milions de nens que tots s'assemblen, però el personal frisa per a ser retratat. I això sempre és d'agrair.

També ho he fet de nits a discoteques, immers en promocions de begudes alcohòliques. És, de llarg, el pitjor. I és una feina de risc (la parròquia, sovint, va psicotropitzada i és violenta). En aquesta tesitura és on he viscut les experiències més freakies. Un cop, a Sant Cugat, una hostessa, escandalitzada, en veure el quinto que m'estava prenent mentre treballava, em va dir: "Hala! Bebes birra!". Encara no sé el motiu de la seva sorpresa.

Doncs això, que quan tingui un moment, escanejo algun careto i el penjo.

Jo, Ulrike, crido

Hola un altre cop.

Avui m'he animat. He recuperat un cartell que vaig fer per a l'estrena d'un muntatge dels meus amics de l'Escorcoll.Teatre. Es tracta de Jo, Ulrike, crido, de Darío Fo i Francesca Rame. Les actrius que varen interpretar la obra en aquella ocasió (una mostra de teatre a la Casa Groga, la marató Insomni) van ser Eva Farré, Gemma Pastoret i Diana Segura. La direcció va anar a càrrec de Jordi Grau.

El cartell va tenir força èxit. Em vaig basar una mica en l'expressionisme cinematogràfic (vegeu El Gabinet del dr. Caligari, per exemple) i vaig prendre com a model la meva amiga Berta García.

Aquí va la cosa.

Megateuthis!

Hola a tothom.

Després de temps sens escriure res, penjo això. És una il·lustració per a un punt de llibre. Com podeu veure, és un calamar. Però molt gros.

I Com que em queda un munt d'espai, us cito una coseta:

"There is still doubt about just how big giant squids get. Both eyewitness sightings and sucker scars on sperm whales seem to indicate that there are squids much bigger than any dead body we currently have. Most scientists refuse to believe that squids that huge could exist. Is there more than one species of giant squid out there, with one of them being really, really huge? Are the giant squids that have been netted near the surface or that have washed up on beaches the smaller ones?"
(extret de la web www.newanimal.org)

Au!

Il·lustració trista

Bé, aquesta il·lustració és trista, però formava part del projecte de final de carrera. No és que no m'agradi, però he de reconèixer que la penjo per a penjar alguna cosa, més que res. I que no estigui mort el blog.